|
ROURE I LLORER
ANTONI PITARCH
"2001: una odissea migratòria"
L'Stanley Kubrick, potser, només pretenia distreure'ns
amb aquella magnífica pel·lícula de ciència-ficció de finals dels seixanta
(2001: A Space Odissey), perquè el que preocupa, realment, avui en dia,
als governs i als ciutadans en general continua sent el planeta Terra
més que l'espai exterior en general. Ara que tots tenen clar que no
solament canviem d'any, sinó també de segle i de mil·leni és l'hora
de fer números i balanços. I els números que més ens sorprenen són els
referents a la demografia en general: els vila-realencs segueixen tenint
molts pocs fills i contribuint a que la mitjana valenciana i espanyola
en general (1,2 fills per dona) siga la més baixa del món; sí, sí, del
món, heu llegit bé. Açò ha fet que durant la darrera dècada s'haja relaxat
tot el món i que els nostres polítics, de totes les tendències i tots
els colors, pensaren, com els mil·lennaristes que, més o menys, s'acabava
el món. Ara resulta que canviem de números, el 2000 pel 2001, el XX
pel XXI, i el II de mil·lenni pel III... i que el món no solament no
s'ha acabat, sinó que continua amb els problemes i les mancances del
mil·lenni passat, però ara multiplicant-se a la velocitat de la llum
per l'efecte de les migracions. Vila-real ha passat d'una població de
40.124 habitants en 1998 a quasi 43.000 a finals del 2000. I què signifiquen
aquestes dades? Evidentment, que Vila-real va bé, que hi ha molta feina
i, per tant, que venen molts immigrants de l'interior (d'altres autonomies
de l'Estat) i, sobretot, de l'exterior (dels països del Magrib, però
també de Centreuropa). I què impliquen aquestes dades? Naturalment que
ens haurem d'organitzar d'una altra manera i no adormir-nos en el llorer
i les glòries, perquè després vindrà el roure i els pals, és a dir,
les crítiques i els problemes de falta de visió de futur, tan típics
i clàssics dels nostres governants. Ha passat, sense anar més lluny,
amb l'educació: els nostres governants pensaven que estàvem assortits
d'escoles i instituts fins el 3000, més o menys, perquè la caiguda de
la natalitat era la panacea per a tot, i ara resulta que tenim dèficit
de construccions escolars pertot arreu. El problema de la immigració
no és exclusiu, ni molt menys, de Vila-real, però com, històricament,
mai cap govern espanyol (republicà, dictatorial, democràtic, etc.) s'ha
gastat un duro a Vila-real, ara resulta que tenim que avançar els diners
per fer coses; però el problemes es multiplicaran si les fem tard: igual
que es va tindre que afegir una planta a la UNED i, per tant, gastar
més diners que fent-la d'inici, també farà falta d'ací no-res al nou
Hospital (per cert, on aparquem?), com fa falta ampliar l'Auditori i,
sobretot, començar a construir ja el nou institut perquè, al pas que
anem, de segur que naix xicotet i resulta que han d'ampliar el departament
d'idiomes, perquè, quan l'acaben de fer, el romanès i l'àrab ja seran
matèries optatives.
|  |
GRA DE RAÏM
SANTIAGO VILANOVA
Xicotetes Llibreries:
R.I.P
Allò que Franco no va aconseguir,
ho aconseguiran els polítics del P.P.: carregar-se les xicotetes llibreries".
Aquestes són les paraules d'un crític literari, Garcia-Posada, que vaig
llegir ja fa un temps. El tema ve a conter d'allò que se'n diu política
de descomptes. El govern del PP va autoritzar, en nom de la sacro-santa
lliure competència, el preu lliure per als llibres de text. Però, clar,
com en tantes altres coses, aquesta és una mesura que ha beneficiat
sobretot els grans, que compren amb grans quantitats i ha perjudicat
els menuts. Una gran superfície comercial es pot permetre el luxe de
perdre una miqueta amb els llibres si això atreu compradors al seu establiment.
El xicotet que es fota. Al nostre poble en tenim dues de llibreries
especialitzades: una a la Plaça Baiarri i l'altra al carrers Ausiàs
March. Que durant anys i anys s'hagen acabat consolidant a mi em sembla
un autèntic miracle. Una part del seu benefici anual l'obtenien amb
la venda del llibre de text; ara ho tindran prou més complicat. El llibre
no és una mercaderia més, com ho puguen ésser unes sabates o una camisa.
Qui compra un llibre és perquè té pensat llegir-lo, és a dir, perquè
esmerçarà unes hores del seu temps amb un producte que tocarà amb les
mans, que li entrarà pels ulls, que manipularà, que li aclarirà idees,
que li proporcionarà coneixements o imatges, que el farà més culte.
No, un llibre no és una mercaderia qualsevol i per això en alguns països
europeus han implantat allò que se'n diu el preu únic. La política de
preu únic consisteixen el fet que per a aquests productes, siga quin
siga el seu punt concret de venda, sempre es manté el mateix preu; a
França aquest comportament ha donat molt bons resultats. Ja sabem que
en els nostres dies amb l'anomenada societat de la informació alguns
afirmen que el llibre té els dies comptats; ara per ara no sembla que
la realitat siga aquesta. De moment es llegeix més que en el passat.
I encara un altre aspecte que em sembla preocupant : no he vist, o n'he
vist molt poquets, de llibres en la nostra llengua en les grans superfícies
comercials. "Eso del valenciano" els deu semblar una cosa sense interés.
Si les xicotetes llibreries desapareixen no solament la societat esdevindrà
cada vegada més inculta, menys lliure i més manipulable (cosa que als
polítics ja els va bé), també el valencià, és a dir el català, es trobarà
més desamparat, més "en pilotes". I ja n'estem molt de desamparats...
penseu en tot açò.
|
